Per a mi el ball és pulsació i connexió. Dos punts de vista principals que ajudats de la tècnica i la tradició poden fer del ball una experiència irrepetible.
Quan parlo de pulsació parlo principalment de ritme, però també de musicalitat i de melodia. Lluny d’establir codis estereotipats, el ballador/a s’ha de centrar primer amb el que està sentint i crear un lligam ben fort entre la música i ell/a. Per ballar cal implicar-se a fons amb la música que s’està ballant, sentir el batec d’aquesta i com es van succeint les melodies i variacions per interpretar-les després amb el moviment.
Si de ball amb parella es tracta i d’això parlem, cal saber transmetre i captar aquest moviment sorgit de la pulsació i així arribem a la connexió. Per connectar, estarem d’acord, el primer que hi ha d’haver, és una voluntat de fer-ho. Això és una voluntat de transmetre un moviment per part del noi i de captar-lo per part de la noia.
Tota la resta és tècnica i tradició.
La tècnica ajuda a situar bé el cos i les extremitats, centrar l’eix i establir les condicions idònies perquè dues persones predisposades pugin connectar.
La tradició estableix l’estil i els paràmetres. Els diferents balls acotant fronteres musicals i òbviament els recursos en quan a bases de ball i figures es refereixin.
Aquests dos últims punts son els temes que primer es treballen quan un comença a ballar i entren en l’apartat del que podíem anomenar ordre. La part de l’aprenentatge on un estableix els mecanismes i les rutines que ajudaran a exercitar la memòria muscular.
L’ordre ens aporta seguretat, cultura de ball, un lloc segur on tornar sempre (refugi) i un punt de partida per a mi indispensable per passar després a donar el salt a l’aventura.
Un entra en l’aventura quan, deixant enrere la tradició que dicta normes, es salta aquestes per respectar només la de la pulsació (musicalitat) i la de la connexió (relació amb l’altre) A partir d’aquí el ball passa a ser això, una aventura deliciosa on tot te cabuda, on es barregen codis diferents i tipus de música aparentment allunyats del que un pensa quan pensa en ball de saló.
És obvi que a les classes de ball ens centrem bàsicament en la tradició (passos i figures d’uns balls ben determinats i limitats) i encara que no ens oblidem de la tècnica ni del ritme, elements indispensables a l’hora d’ensenyar, si que aquests queden més en un segon terme, sobretot en el cap dels alumnes.
Aquesta contradicció, l’estem intentant esmenar amb la nova proposta de l’escola anomenada Ballem?. Aquest “cursos píndola” monogràfics i d’una hora de durada volen acostar a l’alumne aquests conceptes com la musicalitat, connexió, abraçada… conceptes que permetin fer del ball alguna cosa més que un repertori de figures fetes sempre amb un ritme inalterat.
Cal fer un pas més enllà, transmetre més, sentir més. La música sempre és diferent, nosaltres també. No podem ballar sempre igual.
Jordi Costa
octubre 2011
1 comentario:
És ben cert això que diu el Jordi en aquest escrit. Les meves experiències en els "ballem" que he fet m'han aportat molt: una forma diferent d'entendre el ball, un pas més enllà del simple aprententge d'uns nous passos, una forma diferent de sentir i viure la música i el ball, amb més sentiment i més complicitat amb la parella. D'alguna manera, percebs que el resultat final està més a prop de l'art que de la tècnica.
Publicar un comentario