16 nov. 2011

Parlem amb Maria Teresa Dalit



La Maria Teresa és alumne de l’escola des del 2009. De professió pintora i artesana, sempre ha sentit passió pel ball. D’entre tots, el rock i el fox són amb els que s’ho passa millor.
Es considera curiosa i creativa i li agraden les miniatures, la fotografia, la cuina decorativa, el patchwork, el piano, la bicicleta, visitar museus, exposicions, caminar, llegir...

No fa molt temps hem vist que estàs realitzant una sèrie de pintures basades en el món del ball. En que t’inspires per realitzar els quadres?
No tinc un mètode, poden ser moltes coses i variades. Vaig amb els ulls ben oberts i la càmera de fotos preparada. Qualsevol cosa pot ser motiu per pintar un quadre. En els últims quadres que he pintat, el ball era el motiu i, està clar que Bailongu hi té molt a veure. Feia temps que volia pintar el cos humà i vaig pensar en el ball.
Sempre em fixo com balla la gent i les figures tan boniques que es fan i es desfan, i això és el que em va inspirar i motivar a pintar-los.


Quin tipus de tècniques utilitzes?
Amb la pintura em passa una mica com amb el ball, sóc una persona inquieta i m'agrada provar diferents estils i tècniques. Últimament faig tècnica mixta, complemento els olis amb els acrílics introduint de mica en mica diferents elements com pols de marbre, “pedra pómez”, cartrons, teles i tot allò que es pugui treballar per donar forma als quadres.

Que representa el ball per tu? Quines sensacions experimentes quan balles?
Depèn del ball. Uns balls em produeixen eufòria i excitació i acabo esgotada. És una sensació d’energia, joventut i llibertat.
En altres balls tanco els ulls i em deixo portar, sento tendresa i nostàlgia, és una sensació molt agradable.

Creus que el ball i la pintura tenen coses en comú? Quin és el nexe d’unió?
És clar que sí. Hi ha dies que quan arribo al taller sento la necessitat d'expressar-me i de deixar-me anar. Poso música, agafo les eines i començo a pintar. No sé el que sortirà, però les mans pinten soles i sempre surt alguna cosa.
Amb el ball em passa el mateix. Escolto la música, em deixo anar i els peus llisquen sols. Tant al pintar com al ballar influeix molt l'estat d'ànim.
La pintura i el ball són portadores d'emocions i, per transmetre-les, són necessàries la sensibilitat i la creativitat.

Que li diries a una persona que mai ha ballat i que no s’atreveix a fer-ho?
Que deixi de banda les seves pors i el sentit del ridícul, que es deixi anar sense pensar en el què diran, ni com em jutjaran. Que gaudeixi des del primer moment de l'aprenentatge i del ball. I que no deixi de practicar. Personalment li dec molt a Bailongu i quan acaba el ball dels divendres sempre penso: "ja queda menys pell proper"



Quins projectes tant de ball com de pintura tens de cara al futur?
Respecte a la pintura estic investigant noves tècniques i materials per la propera exposició, sense deixar de banda el realisme i l'hiperrealisme. Hi ha moltes possibilitats. S’ha de treballar força per no fer de la pintura una rutina. No sé quant, però tornaré a pintar quadres de ball.
En el ball estic aprenent tango i en un futur proper em plantejo reforçar la salsa i no deixar de gaudir dels divendres del Bailongu.


Ha estat un plaer fer-te l'entrevista, t'agradaria afegir alguna cosa més?
Doncs donar les gràcies a tot l'equip de Bailongu per la vostra entrega i fer que tots els que gaudim del ball ens sentim com una gran família.

2 nov. 2011

Ordre i aventura (BALLEM?)



Per a mi el ball és pulsació i connexió. Dos punts de vista principals que ajudats de la tècnica i la tradició poden fer del ball una experiència irrepetible.

Quan parlo de pulsació parlo principalment de ritme, però també de musicalitat i de melodia. Lluny d’establir codis estereotipats, el ballador/a s’ha de centrar primer amb el que està sentint i crear un lligam ben fort entre la música i ell/a. Per ballar cal implicar-se a fons amb la música que s’està ballant, sentir el batec d’aquesta i com es van succeint les melodies i variacions per interpretar-les després amb el moviment.



Si de ball amb parella es tracta i d’això parlem, cal saber transmetre i captar aquest moviment sorgit de la pulsació i així arribem a la connexió. Per connectar, estarem d’acord, el primer que hi ha d’haver, és una voluntat de fer-ho. Això és una voluntat de transmetre un moviment per part del noi i de captar-lo per part de la noia.

Tota la resta és tècnica i tradició.

La tècnica ajuda a situar bé el cos i les extremitats, centrar l’eix i establir les condicions idònies perquè dues persones predisposades pugin connectar.

La tradició estableix l’estil i els paràmetres. Els diferents balls acotant fronteres musicals i òbviament els recursos en quan a bases de ball i figures es refereixin.

Aquests dos últims punts son els temes que primer es treballen quan un comença a ballar i entren en l’apartat del que podíem anomenar ordre. La part de l’aprenentatge on un estableix els mecanismes i les rutines que ajudaran a exercitar la memòria muscular.
L’ordre ens aporta seguretat, cultura de ball, un lloc segur on tornar sempre (refugi) i un punt de partida per a mi indispensable per passar després a donar el salt a l’aventura.

Un entra en l’aventura quan, deixant enrere la tradició que dicta normes, es salta aquestes per respectar només la de la pulsació (musicalitat) i la de la connexió (relació amb l’altre) A partir d’aquí el ball passa a ser això, una aventura deliciosa on tot te cabuda, on es barregen codis diferents i tipus de música aparentment allunyats del que un pensa quan pensa en ball de saló.


És obvi que a les classes de ball ens centrem bàsicament en la tradició (passos i figures d’uns balls ben determinats i limitats) i encara que no ens oblidem de la tècnica ni del ritme, elements indispensables a l’hora d’ensenyar, si que aquests queden més en un segon terme, sobretot en el cap dels alumnes.

Aquesta contradicció, l’estem intentant esmenar amb la nova proposta de l’escola anomenada Ballem?. Aquest “cursos píndola” monogràfics i d’una hora de durada volen acostar a l’alumne aquests conceptes com la musicalitat, connexió, abraçada… conceptes que permetin fer del ball alguna cosa més que un repertori de figures fetes sempre amb un ritme inalterat.

Cal fer un pas més enllà, transmetre més, sentir més. La música sempre és diferent, nosaltres també. No podem ballar sempre igual.

Jordi Costa
octubre 2011
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...