Balls d’envelat
s. XIX dC - s. XXI dC
Al segle XIX apareix l’envelat i els repertoris de ballables de parella. Al llarg del segle van arribar balls de procedència europea, com el vals, la polca i la masurca. Al XX, la cultura nord-americana va aportar una alenada d’aire fresc amb el foxtrot, el xarleston, el swing i, més endavant, el rock and roll i el twist. Amèrica del Sud i el Carib van incorporar el tango, que arriba a Barcelona el 1918, el son, la rumba, la samba blanca, el txa-txa-txa, el bolero i el mambo.
A partir del segle XIX augmenten els espais destinats al ball i la invenció de l’envelat aporta noves possibilitats. L’envelat és un recinte que de fet limita i conforma un espai festiu inexistent abans i després de muntar-lo. És un lloc fals, inventat, gairebé virtual. L’envelat ofereix una sala ampla i lliure, sense columnes ni altres impediments; és un edifici molt característic i significatiu, únic en funció de sala de ball i fruit de l’enginy de l’arquitectura popular catalana.
Els repertoris de ballables de parella els formen gèneres que es poden agrupar segons la procedència en tres grans famílies: els europeus, els que tenen el seu origen a Amèrica del Nord i els que arriben de l’Amèrica Central i del Sud. La manera en què les parelles ballen als envelats és el resultat de la barreja de tots aquests ritmes i el reflex dels canvis polítics, sociològics i econòmics esdevinguts en dos-cents anys.
El primer ball de parella conegut arriba a Barcelona el 1790. Es tractava d’un vals, el primer que propiciava el contacte físic entre ballador i balladora, entre home i dona, ja que els anteriors balls, minuets i contradanses, permetien poc més que el contacte de mans. Des de Barcelona, els balls s’escampen per tot Catalunya. El 1840 s’introdueix la masurca, la polca cap al 1845 i cinc anys després ja es ballen xotis. La presència de tots aquests balls i algun altre de menor aparició, per exemple el que més endavant es desenvoluparà com a pasdoble i que és conegut amb el nom d’espanyola, es manté estable fins a la Primera Guerra Mundial, moment en què per influència de la cultura arribada del continent americà es produeix un canvi molt important en el ball i en la manera de ballar.
De Nord-amèrica provenen el foxtrot, el xarleston, el swing i, més endavant, el rock and roll i el twist. Tots aquests balls aporten una alenada d’aire fresc amb l’estil juvenil d’Amèrica i la manera de viure. És el somni americà. Amèrica del Sud i el Carib aporten el tango, que arriba a Barcelona el 1918, el son, la rumba, la samba blanca, el txa-txa-txa, el bolero i el mambo. El 1958, al Festival de San Remo guanya la cançó titulada ‘Nel blu, dipinto di blu’ i s’esdevé una etapa gloriosa de la cançó italiana ballable; al seu aire i al seu ritme s’ajunten i ballen les parelles enamorades. D’Amèrica arriben nous ballables: la lambada i el merengue, s’introdueix la milonga i es descobreix la bachata.
Els balls d’envelat també tenen unes peces concretes que permeten realitzar diversos jocs o activitats de ball. Són els anomenats ball del fanalet, de rams, robat, subhastat o ball de l’escombra. Aquesta mena de jocs tenen diversos orígens: recaptar diners per pagar la festa amb la venda de rams, fanalets o ventalls amb què les parelles s’obsequien, distreure els balladors, atreure l’atenció o provocar l’aparellament dels més joves.
Malgrat que no hi ha cap instrucció per a un gènere ballable determinat per portar a terme els jocs, normalment es fan servir valsos i pasdobles, perquè es poden ballar en parella i perquè són prou coneguts per la majoria del públic. No obstant això, algunes orquestres també fan servir rocks, rumbes i altres ballables. Els jocs tenen components de competició i de lluïment. El ball del fanalet és una competició entre parelles i guanya qui aguanta més estona amb el fanalet encès, sense que es cremi o s’apagui. Els balls subhastats són jocs de lluïment i al mateix temps d’obsequi a la parella. Amb la subhasta de compra de balls es pot ballar amb qui es desitgi i convidar qui plagui; de lluïment són els balls de rams en els quals s’obsequia la parella amb un pomell de flors o un ventall. Els balls robats i els de l’escombra tenen característiques semblants, ja que en ambdós un dels dos components de la parella és expulsat i substituït per un altre.
Font: Gencat
Els repertoris de ballables de parella els formen gèneres que es poden agrupar segons la procedència en tres grans famílies: els europeus, els que tenen el seu origen a Amèrica del Nord i els que arriben de l’Amèrica Central i del Sud. La manera en què les parelles ballen als envelats és el resultat de la barreja de tots aquests ritmes i el reflex dels canvis polítics, sociològics i econòmics esdevinguts en dos-cents anys.
El primer ball de parella conegut arriba a Barcelona el 1790. Es tractava d’un vals, el primer que propiciava el contacte físic entre ballador i balladora, entre home i dona, ja que els anteriors balls, minuets i contradanses, permetien poc més que el contacte de mans. Des de Barcelona, els balls s’escampen per tot Catalunya. El 1840 s’introdueix la masurca, la polca cap al 1845 i cinc anys després ja es ballen xotis. La presència de tots aquests balls i algun altre de menor aparició, per exemple el que més endavant es desenvoluparà com a pasdoble i que és conegut amb el nom d’espanyola, es manté estable fins a la Primera Guerra Mundial, moment en què per influència de la cultura arribada del continent americà es produeix un canvi molt important en el ball i en la manera de ballar.
De Nord-amèrica provenen el foxtrot, el xarleston, el swing i, més endavant, el rock and roll i el twist. Tots aquests balls aporten una alenada d’aire fresc amb l’estil juvenil d’Amèrica i la manera de viure. És el somni americà. Amèrica del Sud i el Carib aporten el tango, que arriba a Barcelona el 1918, el son, la rumba, la samba blanca, el txa-txa-txa, el bolero i el mambo. El 1958, al Festival de San Remo guanya la cançó titulada ‘Nel blu, dipinto di blu’ i s’esdevé una etapa gloriosa de la cançó italiana ballable; al seu aire i al seu ritme s’ajunten i ballen les parelles enamorades. D’Amèrica arriben nous ballables: la lambada i el merengue, s’introdueix la milonga i es descobreix la bachata.
Els balls d’envelat també tenen unes peces concretes que permeten realitzar diversos jocs o activitats de ball. Són els anomenats ball del fanalet, de rams, robat, subhastat o ball de l’escombra. Aquesta mena de jocs tenen diversos orígens: recaptar diners per pagar la festa amb la venda de rams, fanalets o ventalls amb què les parelles s’obsequien, distreure els balladors, atreure l’atenció o provocar l’aparellament dels més joves.
Malgrat que no hi ha cap instrucció per a un gènere ballable determinat per portar a terme els jocs, normalment es fan servir valsos i pasdobles, perquè es poden ballar en parella i perquè són prou coneguts per la majoria del públic. No obstant això, algunes orquestres també fan servir rocks, rumbes i altres ballables. Els jocs tenen components de competició i de lluïment. El ball del fanalet és una competició entre parelles i guanya qui aguanta més estona amb el fanalet encès, sense que es cremi o s’apagui. Els balls subhastats són jocs de lluïment i al mateix temps d’obsequi a la parella. Amb la subhasta de compra de balls es pot ballar amb qui es desitgi i convidar qui plagui; de lluïment són els balls de rams en els quals s’obsequia la parella amb un pomell de flors o un ventall. Els balls robats i els de l’escombra tenen característiques semblants, ja que en ambdós un dels dos components de la parella és expulsat i substituït per un altre.
Font: Gencat
1 comentario:
Cal recuperar el BALL D'ENVELAT, és molt nostre, lúdic, festiu i social. Sempre ha estat un espai d'intercanvi i de convivència que malauradament avui en dia no té substitut.
Publicar un comentario