En primer lloc us volem donar les gràcies a tots, alumnes, professors i amics bailonguerus, per acompanyar-nos durant aquestes festes de la Mercè a l'avinguda de la Catedral i a les carpes de la plaça Catalunya. Han estat dos dies on hem gaudit del ball i de la vostra companyia en dos espais inmillorables.
Ja tenim ganes de repetir-ho, moltes gràcies!
Us deixem els enllaços on podeu veure les fotografies i els vídeos dels dos dies:
La nit de la Mercè a Barcelona: festa Major grossa. L’Avinguda de la Catedral plena de gom a gom esperava amb candeletes que comences la ballaruga.
L’orquestra tocava valsos i marxes vieneses i als camerinos de Bailongu tot era a punt. Nervis i feina ben feta, amb el temps cronometrat. Es van treure les cadires i la plaça esdevingué una gran pista de ball, es buidà l’escenari i..., “bona nit! Barcelona!”, els altaveus van ressonar amb la càlida i engrescadora veu de l’Albert... El professorat de Bailongu i els balladors i balladores col·laboradors des de dalt de l’escenari, els alumnes amb samarreta vermella per tot arreu, i les secretàries i la resta de personal ben atent... Les més bones músiques (de la mà d’en Macià DJ) no van parar de sonar fins les dues de la matinada i les persones que envoltaven l’escenari no van parar de ballar... Tothom ballant i ballant, amb animacions o espectacles intercalats!: amb al ritme del cha-cha-chá la plaça moguda per l’Albert; animant la festa amb l’exhibició de rock&roll (Albert i Montse); remenant tothom amb el swingy o admirant-se en el lindy més premiat a Washington (Héctor i Sònia); amb la sensualitat de la bachata que van encomanar en Pele i la Borboleta amb una sonada exhibició; amb una macro roda cubana que va fer canviar parelles i figures a una gent molt animada que reclamava més i més; amb la mostra de roda cubana... Era l’hora d'acabar i l’organització havia de tancar, tanmateix, després d’un engrescador merengue, la pressió de tots els que ballaven va fer ampliar la sessió uns minuts amb salsa molt animada.
Fins l’any que bé, Barcelona!, llavors Bailongu et tornarà a dir, a cau d’orella, "balles, Mercè?".
L’Aliança del Poblenou es va vestir dels colors d’Orient, dels olors de les festes aromàtiques i de les músiques més sensuals.
Nòmades de les emocions, les balladores van saltar D’Orient a Occident, de coreografia en coreografia, per mostrar-nos tots els matisos de la bona feina de les alumnes i professores. La dansa del ventre, el Bharatanatyam i Bollywood van enllaçar els seus moviments elegants i la força de la sensualitat més expressiva. El dissabte 15 de juny de 2013 els espectadors vam aprendre i vam disfrutar, vam viure tots els paisatges i tots els camins: la sorra en moviment que és el ball del desert; la muntanya que acull ritmes d’amor i de guerra; balls que traspassen les fronteres; la ciutat com a punt de trobada de ritmes; la seducció i el ball, la força del cabaret; i, finalment, els sons que fan ballar disco. Esperem que Bailongu segueixi ballant amb aquest accent oriental, per continuar sorprenent-nos.
Aquí teniu els vídeos de les actuacions, esperem que us agradin!
La Lídia, logopeda de professió i aficionada a la lectura,
a l’experimentació culinària i a viatjar, es recorda ballant davant del mirall
des de que té ús de raó. Va fer classes de dansa i jazz i diu que es va animar
a apuntar-se a balls de saló quan va veure per la televisió un programa que es
deia “bojos pel ball”, ara fa ja 15 anys.
Ha provat els balls de saló, la salsa i la dansa del
ventre i es planteja com a futurs reptes la bachata i els balls africans.
No es habitual trobar parelles d’11 anys als cursos de
balls de saló. Com és que vas triar aquest tipus de ball? No trobaven estrany
els teus amics i amigues que fessis balls de saló?
Diguem que volia fer alguna
cosa diferent de la gimnàstica rítmica i el jazz, que era el que havia
practicat fins el moment. Però no podia ser qualsevol cosa. Tenia clar que havia d’estar relacionat amb la música,
l’expressió corporal però sobretot, m’havia de “moure alguna cosa per dins”. I
això no em passava amb les sardanes que ballava a la festa major del poble dels
avis.
La veritat és que l’opció
dels balls de saló no m’havia rondat pel cap fins que ho vaig començar a veure
per la tele. M’agradava la complicitat que veia entre les parelles de ball,
l’harmonia i coordinació dels moviments que feien, el fet que hi hagués
diferents estils de ball i tots desconeguts per mi fins el moment, encara em
fascinava més. Amb tanta varietat no podia avorrir-me, segur!
Parlant-ne amb la família i
els amics vaig coincidir amb el Pol, un amic de l’esplai i que justament la
seva mare havia fet balls de saló aquí, a Bailongu.
Pel que fa als amics, hi
havia opinions per tot. Per a alguns,
aquest tipus de ball els hi encaixava més en una noia que no pas en un noi.
Perquè això de ballar en parella, estar en contacte i haver de mantenir una
certa proximitat se’ls feia estrany i més amb onze anys on la majoria de nois i
noies juguen per separat, uns a futbol i bàsquet i elles a ballar i cantar les
cançons dels seus ídols. Suposo que el que podia semblar estrany era veure com
dues persones que aparentment no tenen coses en comú, s’ajunten per ballar.
Avui en dia ens haurien etiquetat com a “frikis”. Però a altres els agradava,
ho trobaven interessant i ens animaven a ballar
i a fer petites demostracions del que apreníem.
En el fons, tant em feia el
que diguessin perquè esperava amb ganes la següent classe i el més important és
que ens ho passàvem bé.
En aquella època Bailongu es trobava al
carrer Torrent de les Flors en un tercer pis. Quins records tens de l’ambient i
de l’espai?
Uf! La primera imatge que
m’arriba és la del portal, una porta de ferro gran, de les antigues. Llavors
l’escola no era tant gran com ara. Tot es recollia en un pis amb diferents
sales i no recordo si n’hi havia dues, tres o més però el que si recordo era el
caliu que es desprenia només creuar la porta. Sempre hi havia gent xerrant,
esperant que comencés la seva classe, vaja igual que ara però sense el bar i
els sofàs que disposem avui. Al Torrent de les Flors, al costat de la sala gran
hi havia una tauleta petita, unes quantes cadires, potser fins i tot un sofà i,
al costat, els lavabos. Tot ben aprop. A les parets hi havia penjada alguna
fotografia de ballarins i les orles del professorat entre altres coses que ja
no recordo.
Les sales s’assemblaven
força a les d’ara. Un mirall que ocupava tota la paret, l’equip de música i un
parquet que et feia adonar de quantes parelles de ball i peus havien trepitjat
aquell terra desgastant també la seva sola de les sabates.
Quasi bé n’hi havia prou amb
una sala per celebrar les festes de final de quadrimestre. Penseu que abans no
hi havia tant ventall per triar en quant als cursos que s’oferien i per tant
érem més poquets. Tothom portava alguna cosa per picar i compartir, ja que
sense l’estómac ple no s’aguanta gaire ballant...
Una de les coses que no ha
canviat gens és les cares d’entusiasme de la gent que ve a ballar i a passar
una bona estona.
Particularment, el sentiment
que guardo de l’ambient i de la gent que hi havia en aquell moment és el d’una
família. Suposo que el fet de ser els més petits de l’escola no passa
desapercebut i en tot moment vaig sentir-me acollida i perquè no dir-ho,
protegida.
De tots els balls que vas aprendre quins eren els
teus preferits?
Quan vaig començar el que més m’agradava era el Rock.
Em semblava el més divertit i era uns dels pocs que em “sonaven” dins dels
balls de saló. Però vaig adonar-me que
podia ser un ball de risc amb tantes voltes i després d’unes quantes marejades
vaig obrir horitzons cap a altres balls. Llavors vaig descobrir el tango. El van seguir el foxtrot i el merengue.
D’aquest últim el que el fa un ball especial no són els moviments en sí ni la
música, el que fa que sigui un dels meus preferits només succeeix quan el ballo
amb el meu pare. La complicitat i felicitat que desprèn quan el ballo amb ell no
canvia ni per 15 anys que hagin passat des de la primera vegada.
En aquella època, solies posar en pràctica l’après
a classe en balls fora de l’escola?
No gaire, la veritat . Quan els meus pares es trobaven amb els amics
per anar a ballar al “Centro Asturiano” de Passeig de Gràcia, de tant en tant
els acompanyava. No recordo massa el lloc però de passar-m’ho bé sí que ho tinc
present, tant em feia si ballava un rock, un bolero o un swing. Ho percebia com
un privilegi perquè anava a “llocs de grans”. En alguna altre ocasió, si el meu
pare no podia anar a la classe (després que jo comences a ballar, ells també es
van animar amb els balls de saló però amb un grup d’amics, sense anar a una escola
de ball), llavors, jo feia de noi per la meva mare. I sinó, com tothom, a les festes del poble
amb els pasdobles i, a les bodes, batejos i comunions.
Vas estar fent classes a Bailongu fins als 14 anys
on vas acabar tots els cursos de Balls de saló que es feien en aquella època, i
ara fa 2 anys has tornat a Bailongu per reprendre les classes amb nosaltres.
Has ballat durant aquests 9 anys?
Ballar he ballat força i sempre que podia aprofitava
la ocasió, ja fos a casa, a les festes de barri, amb els amics (alguns, ja que
no tots els agrada ballar)... però sense
anar a acadèmies ni practicant el que havia après. I els balls de saló es van
quedar en un segon plà, malauradament. Us imagineu a algú ballant House o Ska
en un Salsongu? Seria força xocant. Doncs a mi era el que em passava aleshores.
Penseu que quan vaig acabar tots els cursos va coincidir amb la època de
“començar a sortir” amb la colla. Tot i que intentava colar passos de rumba o
cha-cha en les cançons més paxangueres,
no era el que podia ballar a la discoteca.
Al mateix temps compaginava l’esplai, com a monitora i
els assajos de teatre que fèiem amb un grup els dissabtes al matí a més dels
estudis. Encara que vaig fer algun taller de dansa del ventre i balls africans,
no em quedava massa temps per dedicar-lo al ball, almenys no com ara.
Que sents quan balles? Que representa el ball a la teva vida?
Quan ballo hi ha tot un conjunt d’emocions intenses que conflueixen entre elles portant-me a un estat de felicitat general. Ballar fa que desconnecti d’un dia dur, dels maldecaps, em permet escoltar el meu cos, “desencartonar-lo”, exercitar-lo i fa que tingui tots els sentits alerta. A més, m’ha permès conèixer persones meravelloses. Per tant, ballar és una necessitat vital i social que he incorporat en el meu dia a dia.
Com recomanaries el ball a algú que mai ho ha provat?
D’entrada, hi ha d’haver una motivació, alguna cosa que auditivament i visualment li cridi l’atenció. A partir d’aquí, l’animaria a participar en les trobades que es fan tot sovint pel barri i festes majors, sigui com a espectador i/o llançant-se a provar-ho per establir un primer contacte amb el ball i trencar el gel. També està la opció de fer algun taller curt en escoles de ball i centres cívics.
Ha estat un plaer entrevistar-te, t'agradaria afegir alguna cosa més?
Agrair a totes aquelles persones que d’alguna manera han fet, fan i faran possible que les ganes de seguir ballant i descobrir-ne més segueixi creixent.
I no dubto que en aquest aspecte Bailongu hi tindrà molt a veure encara!
Tweet Les bachatas eren festes, amb o sense música, a l’aire lliure. Ball que pot ser ballat agafats de parella o bé agafats de les mans. Pot suggerir: suavitat, sensualitat, languidesa.
La bachata procedeix de la República Dominicana entre finals dels anys 60 i principis dels 70. Es popularitza a Catalunya cap a finals de la dècada dels noranta, amb l’onada d’immigració dominicana.
L’origen es troba en les cançons suaus de desamor, que cantaven i ballaven la gent del camp i per això se’l va considerar molt temps un gènere vulgar i de classes marginals en contraposició al que ballaven les classes benestants: bolero, danzón i altres.
L’evolució del gènere però, és d’origen urbà. La lletra de les bachates no és normalment alegre, sinó d’amargura i desarrelament.
La Lali, professora de Bollywood de Bailongu, fa 25 anys que balla com ella diu :
“on em deixen, on em ve de gust, on m’agrada”
Aficionada a la música, al cinema, a fer ganxet, a la lectura, a passejar, al submarinisme....Tots els que la coneixem coincidim en que és una persona que transmet bones vibracions, alegria, energia i bon rotllo.
Ella diu, que la superació dels nostres límits nomes depèn de la llibertat que ens donem a nosaltres mateixos, per aprendre hem de tenir paciència, observar-nos, no jutjar-nos i valorar el que ja tenim après i continuar endavant.
Com és que vas triar el camí del ball des de tan jove? Vens d’una família amb tradició?
A casa meva hi ha amor per les arts. El meu germà és cantant d’òpera i violinista.
De ben petits ens van transmetre passió per l’art, i com que veien que jo era molt activa van decidir que la dansa seria una bona sortida a l’energia desbordant. Amb els anys vaig anar veient que se’m donava be i que m’agradava, així que vaig continuar-hi.
Com recordes els teus primers anys a les acadèmies de ball?
Doncs molt divertits i al mateix temps molt durs. La dansa clàssica és una disciplina que et demana molt, moltes hores, molta concentració. Vaig tenir la sort de tenir unes companyes fantàstiques amb les quals ens recolzàvem en els moments difícils: exàmens, concursos, exhibicions.
En el meu cas era tot bastant especial, perquè malgrat ballar bé, la meva actitud diguéssim que no era de ballarina, era més “salvatge” que les meves companyes, però al mateix temps això també em donava una altra perspectiva de l’art, sempre intentava sortir dels paràmetres establerts.
La dansa em va ensenyar molt, però també em va treure hores de joc. Ara intento trobar-les per compensar. (somriure)
Va ser molt complicat per a una adolescent, amb tot el que això comporta, acabar la carrera de dansa clàssica i compaginar-ho amb estudis, amics,…?
Realment va ser complicat. A d’institut no s’entenia que jo prioritzés la dansa en comptes dels estudis, però treia bones notes i això els hi creava cert conflicte a l’hora d’abordar el tema. I amb els amics doncs era complicat. Les hores per sortir eren majoritàriament per estudiar, encara que intentava fer-ho per no tornar-me boja.
Realment va ser una època amb molt d’estres.
Un cop vas acabar els estudis de dansa que és el que et va portar a estudiar altres variants com el circ o el teatre?
Realment va ser per una petita desgràcia. Em vaig lesionar l’abductor esquerra, i vaig haver de deixar la dansa clàssica.
Llavors em vaig haver de plantejar altres opcions que s’aproximessin a la dansa. Vaig fer una mica de teatre i una amiga em va connectar al món del circ, on em vaig posar a fer de clown on m’ho passava literalment teta.
Penso que un artista s’ha d’alimentar d’altres matèries, per evolucionar, per tenir altres perspectives i no deixar de formar-se. Sempre hi ha coses noves per descobrir.
Com es que vas decidir anar a estudiar danses tradicionals a l’Índia?
Amb una amiga volíem marxar a estudiar fora un temps, i justament quan estàvem pensant on anar, una amiga ens va presentar la seva professora (Guru) de l’Índia durant uns intensius de ball, i de seguida varem decidir que marxàvem cap allà.
Com va ser el teu primer contacte amb el món del Bollywood i que és el que et va cridar l’atenció?
Quan vaig marxar a l’Índia per tercer any vaig conèixer una noia francesa que estudiava al mateix centre que jo, a Kalatalangini (Chereturutti), i em va convidar a passar uns dies a Mumbai on ella estava vivint. Vaig conèixer algunes persones del món cinematogràfic i vaig fer algun càsting.
Quan vaig tornar a Barcelona, al cap d’un mes més o menys, vaig rebre una trucada de la meva amiga francesa dient-me que si volia anar a ballar ja que la seva mànager estava interessada en mi. Dit i fet, en 15 dies rebia el visat, em comprava el bitllet d’avió i marxava cap allà a treballar amb contracte durant 6 mesos.
Una de les coses que més m’impactava era la riquesa econòmica que es movia en contrast amb la pobresa que es pot arribar a veure a l’Índia. Era un món a part, ple de súper stars, amb molts diners, glamour, a vegades poc conscients de que a fora hi passaven coses totalment diferents.
Al mateix temps era impressionant veure la quantitat de feina que hi havia, constantment es feien rodatges i si volies podies treballar cada dia, això si un munt d’hores i amb una calor insuportable. Allà vaig entendre perquè als vídeos de Bollywood sempre volen els cabells i la roba… pels macro ventiladors que tenen, perquè la gent que treballa no es mori de calor.
Suposo que va ser una aventura inoblidable. Quins records en tens?
Tinc tants records que a dia d’avui encara hi ha coses que no he paït del tot, de tant en tant apareix alguna imatge de moments que s’havien quedat enterrats en la meva memòria i que van aflorant lentament.
Recordo molt vivament l’olor que vaig sentir només arribar a l’aeroport de Delhi la primera vegada, una barreja entre encens i olor d’hospital, i només sortit al carrer un munt d’indis reclamant la teva atenció per pujar al seu taxi.
També recordo el tren de 3 dies de durada fins arribar a l’escola de dansa, que estava a l’altra punta del país, i nomes arribar una vaga de taxis…. no enteníem res la meva amiga i jo. Finalment bamp trobar un taxi, i després de fer 500 metres un grup d’homes amb pals i navalles alçades ens van punxar la roda del cotxe perquè no poguéssim continuar, vaja tot plegat una aventura.
I bé, molts més records que amb estades de 6 mesos durant 3 anys doncs va ser una no parar.
Que representa actualment el Bollywood a la teva vida? Com li explicaries a algú que no ho coneix el que trobaria si ho provés?
Actualment forma una part molt important, l’Índia és un país apassionant i m’encanta poder transmetre la seva cultura a través de la dansa a la gent d’aquí. Em fa connectar amb la meva alegria dia a dia, a les classes i als espectacles.
Hi trobaran l’alegria de la qual et parlo, el respecte per un mateix, pel seu cos, la varietat musical i de moviment que ens ofereix aquesta dansa. I evidentment la comunicació amb el grup i l’energia d’entrega a l’hora de ballar.
Ha estat un plaer realitzar-te aquesta entrevista, t’agradaria afegir alguna cosa més?
Per mi també ha estat un plaer. Potser sona una mica tòpic, però està bé tenir present que la dansa Bollywood ve d’on ve i que tot hi que ens aporti alegria i força també té un rere fons cultural a tenir en compte, no es pot saber blanc sense el negre.
Tweet
La Festa Major de Barcelona (22, 23, 24 de setembre de 2012) es va tenyir dels colors de BAILONGU.
Doncs sí! Un any més la Mercè i BAILONGU s’han posat d’acord per ballar i fer ballar Barcelona.
Els balls d’envelat són un lloc de trobada per als barcelonins i barcelonines, per als catalans i catalanes..., i per als que ens visiten de tots altres racons d’Europa i del món.Alguna cosa especial s’està vivint aquests dies a totes les trobades que sumen molta gent..., no deu ser casual que a la roda cubana es cantés “arriba tiempo... Barcelona!”.
BAILONGU va omplir les tardes a la Ciutadella, fins tocades les nou de la nit, de fox i rock, lindy i cha-cha-chá, salsa i salsumba, merengue i bachata, roda cubana... Tots els ritmes i molt més. Un univers de samarretes vermelles que animaven tothom a ballar, a vibrar, a disfrutar, a viure la Festa Major amb un dels llenguatges universals més efectius i amistosos: el ball!
Com pot ser que a les festes majors de Barcelona no hi hagi una gran orquestra fent ballar totes les nits tothom a un gran envelat? –li retreia Santa Eulàlia a la Verge patrona.. I la Mercè responia, riallera, tot tocant la tuba -quasi segur l’any vinent! La plaça Catalunya també va ser un escenari que es va quedar petit quan l’univers BAILONGU va inundar d’alegria i de passos de ball la carpa: Swingy, bachata, country, salsa i roda van seduir moltíssima gent a llançar-se a la pista per compartir moviments i bons moments. Un any més de Mercè, un any més de BAILONGU! Esperem l’any que ve, que això va a més!
Tweet
En motiu del 50é aniversari, el Gran Combo de Puerto Rico, actuarà a Barcelona el diumenge 14 d'Octubre del 2012.
No us podeu perdre aquest gran concert!
Ja s'acosten les festes de la ciutat de Barcelona i Bailongu aquest any hi és present més que mai!
En aquest enllaç podreu veure tota la programació de les festes.
Nosaltres estarem fent classes, exhibicions i molt de ball, el 22, 23 i 24 al parc de la ciutadella de 17 a 21h a l'escenari de la Mercè canta i balla, i el dissabte 22 a la Mostra d'entitats de la plaça Catalunya de 19 a 20:30h.
Tweet
Dins la tercera edició de Dansalona, el Mercat de les Flors organitza, per segon any consecutiu, l’activitat paral·lela Espais en Dansa.
Durant un cap de setmana,
teatres, espais de creació, companyies, artistes i escoles de dansa, obriran les seves portes per mostrar com es treballa la dansa desde totes les seves vessants i estils.
L’objectiu principal d’aquesta activitat és visibilitzar el treball que es fa a la ciutat i oferir al públic una vivència personal de descoberta i acostament als artistes des de dins. Volem propiciar el contacte directe artista-públic en una activitat gratuïta que podrà seguir qualsevol persona interessada de forma lliure.
Els dies 14, 15 i 16 de setembre el públic trobarà activitats programades a una hora concreta en cadascun dels espais participants. Serà un cap de setmana per a viure la dansa des de les seves entranyes.
Per veure totes les activitats clica sobre de l'imatge.
Tweet
Ja podeu votar les actuacions que més us agradin a la barra lateral del blog, fins el 15-07-2012! El grup guanyador podrà recollir el seu DVD de la festa de regal!
(Hem detectat irregularitats en les votacions de les actuacions dels vídeos de la festa Oriental.
Recordem que no està permès realitzar múltiples votacions a un mateix grup utilitzant sistemes informàtics que enganyin a la mecànica de l'enquesta, per tant aquesta votació queda cancel·lada i avui 03/07/2012, en començarem una de nova.
Si tornem a detectar aquestes infraccions, sentint-ho molt ho haurem d'anular definitivament i cap grup podrà optar al premi.
Moltes gràcies i disculpeu les molèsties als que heu votat correctament.)
Tweet
Bailongu comença a publicar una nova col.lecció de miniclips dels diferents balls que podeu trobar a l'escola, pretenent transmetre el sentiment, l'emoció, la vitalitat, la passió...que desprenen.
En primer lloc ens estrenem amb el Swing de la mà de l'Héctor Artal, esperem que us agradi!
Tweet
Esta temporada he tenido el placer de participar en dos modelos de competición muy diferentes.
Por un lado, una competición de charleston y por otro un “jack & jill”.
Ambas son improvisación, excitación y sobre todo buen rollo.
La competición de charleston es individual. Improvisando normalmente sobre temas de Jazz estilo Dixieland. Es el Jazz de la primera época, el de New Orleans en el primer cuarto del siglo pasado. También se puede utilizar música de la época swing (década de los 30), o dependiendo de la organización, ¡cualquier locura!.
Participar en la competición de charleston junto a amigos y compañeros del mundo swing fue un placer. La energía que liberábamos dentro del círculo de los que competíamos era increíble. Una gran experiencia. No sabías lo que podía pasar.
En la final quedamos Gustav, Sonia Ortega, Eva Bret, Marie y yo.
Todos ellos unos monstruos sin olvidar a Jana Grulichova, que es increíble y que aquel día no llegó a la final pero que ya ha ganado competiciones de nivel internacional. Es difícil para los jueces decantarse por uno o por otro. Lo que es seguro es que cualquiera podía ganar. La inspiración del día, lo en gracia que caigas en ese momento, etc. Determinan el resultado final. Ese día me tocó a mi pero seguro que en las próximas ediciones alguno de ellos estará más inspirado y ganará.
La competición de “Jack & Jill” es por parejas. Pero no penséis en la típica de bailes de competición. En el “Jack & Jill” no hay coreografías. Hay improvisación y conexión. Para empezar, todos los participantes entran en un sorteo donde se determina las parejas. Todos éramos profesores de lindy hop en Barcelona. Yo no sabía quien iba a ser mi pareja. Y en el sorteo me tocó a Nuria Bonet. Una crack. Baila increíble y dibuja siempre una sonrisa que enamora y atrapa a cualquiera.
Toda la competición, organizada por Pep y Emi, era una especie de torneo a lo “Bola de Drac”, donde dos parejas “luchaban” en el tatami la una contra la otra. El público decidía que pareja pasaba ronda y que pareja quedaba eliminada. Nuria y yo llegamos a la final. La pareja contrincante en la final era Gustav y Ruth. Los dos amigos y pedazos de bailarines. Respecto a Gustav siempre digo que me tiene robado el corazón con su manera de bailar. Interpreta la música de una manera ágil, parece increíble que mida 195cm. Pero en la final, Nuria y yo demostramos conocernos mejor que Gustav y Ruth. Y es lo bueno o malo que tiene el “Jack & Jill”. No depende sólo del nivel de baile que tenga cada uno, depende en gran parte de la conexión con la pareja. Como en la vida, siempre hay personas que conectan más y personas que conectan menos.
Parlant-ne amb la família i
els amics vaig coincidir amb el Pol, un amic de l’esplai i que justament la
seva mare havia fet balls de saló aquí, a Bailongu.
Doncs molt divertits i al mateix temps molt durs. La dansa clàssica és una disciplina que et demana molt, moltes hores, molta concentració. Vaig tenir la sort de tenir unes companyes fantàstiques amb les quals ens recolzàvem en els moments difícils: exàmens, concursos, exhibicions.
Llavors em vaig haver de plantejar altres opcions que s’aproximessin a la dansa. Vaig fer una mica de teatre i una amiga em va connectar al món del circ, on em vaig posar a fer de clown on m’ho passava literalment teta.
També recordo el tren de 3 dies de durada fins arribar a l’escola de dansa, que estava a l’altra punta del país, i nomes arribar una vaga de taxis…. no enteníem res la meva amiga i jo. Finalment bamp trobar un taxi, i després de fer 
