La Lídia, logopeda de professió i aficionada a la lectura,
a l’experimentació culinària i a viatjar, es recorda ballant davant del mirall
des de que té ús de raó. Va fer classes de dansa i jazz i diu que es va animar
a apuntar-se a balls de saló quan va veure per la televisió un programa que es
deia “bojos pel ball”, ara fa ja 15 anys.
Ha provat els balls de saló, la salsa i la dansa del
ventre i es planteja com a futurs reptes la bachata i els balls africans.
No es habitual trobar parelles d’11 anys als cursos de
balls de saló. Com és que vas triar aquest tipus de ball? No trobaven estrany
els teus amics i amigues que fessis balls de saló?
Diguem que volia fer alguna
cosa diferent de la gimnàstica rítmica i el jazz, que era el que havia
practicat fins el moment. Però no podia ser qualsevol cosa. Tenia clar que havia d’estar relacionat amb la música,
l’expressió corporal però sobretot, m’havia de “moure alguna cosa per dins”. I
això no em passava amb les sardanes que ballava a la festa major del poble dels
avis.
La veritat és que l’opció
dels balls de saló no m’havia rondat pel cap fins que ho vaig començar a veure
per la tele. M’agradava la complicitat que veia entre les parelles de ball,
l’harmonia i coordinació dels moviments que feien, el fet que hi hagués
diferents estils de ball i tots desconeguts per mi fins el moment, encara em
fascinava més. Amb tanta varietat no podia avorrir-me, segur!
Parlant-ne amb la família i
els amics vaig coincidir amb el Pol, un amic de l’esplai i que justament la
seva mare havia fet balls de saló aquí, a Bailongu.
Pel que fa als amics, hi
havia opinions per tot. Per a alguns,
aquest tipus de ball els hi encaixava més en una noia que no pas en un noi.
Perquè això de ballar en parella, estar en contacte i haver de mantenir una
certa proximitat se’ls feia estrany i més amb onze anys on la majoria de nois i
noies juguen per separat, uns a futbol i bàsquet i elles a ballar i cantar les
cançons dels seus ídols. Suposo que el que podia semblar estrany era veure com
dues persones que aparentment no tenen coses en comú, s’ajunten per ballar.
Avui en dia ens haurien etiquetat com a “frikis”. Però a altres els agradava,
ho trobaven interessant i ens animaven a ballar
i a fer petites demostracions del que apreníem.
En el fons, tant em feia el
que diguessin perquè esperava amb ganes la següent classe i el més important és
que ens ho passàvem bé.
En aquella època Bailongu es trobava al
carrer Torrent de les Flors en un tercer pis. Quins records tens de l’ambient i
de l’espai?
Uf! La primera imatge que
m’arriba és la del portal, una porta de ferro gran, de les antigues. Llavors
l’escola no era tant gran com ara. Tot es recollia en un pis amb diferents
sales i no recordo si n’hi havia dues, tres o més però el que si recordo era el
caliu que es desprenia només creuar la porta. Sempre hi havia gent xerrant,
esperant que comencés la seva classe, vaja igual que ara però sense el bar i
els sofàs que disposem avui. Al Torrent de les Flors, al costat de la sala gran
hi havia una tauleta petita, unes quantes cadires, potser fins i tot un sofà i,
al costat, els lavabos. Tot ben aprop. A les parets hi havia penjada alguna
fotografia de ballarins i les orles del professorat entre altres coses que ja
no recordo.
Les sales s’assemblaven
força a les d’ara. Un mirall que ocupava tota la paret, l’equip de música i un
parquet que et feia adonar de quantes parelles de ball i peus havien trepitjat
aquell terra desgastant també la seva sola de les sabates.
Quasi bé n’hi havia prou amb
una sala per celebrar les festes de final de quadrimestre. Penseu que abans no
hi havia tant ventall per triar en quant als cursos que s’oferien i per tant
érem més poquets. Tothom portava alguna cosa per picar i compartir, ja que
sense l’estómac ple no s’aguanta gaire ballant...
Una de les coses que no ha
canviat gens és les cares d’entusiasme de la gent que ve a ballar i a passar
una bona estona.
Particularment, el sentiment
que guardo de l’ambient i de la gent que hi havia en aquell moment és el d’una
família. Suposo que el fet de ser els més petits de l’escola no passa
desapercebut i en tot moment vaig sentir-me acollida i perquè no dir-ho,
protegida.
De tots els balls que vas aprendre quins eren els
teus preferits?
Quan vaig començar el que més m’agradava era el Rock.
Em semblava el més divertit i era uns dels pocs que em “sonaven” dins dels
balls de saló. Però vaig adonar-me que
podia ser un ball de risc amb tantes voltes i després d’unes quantes marejades
vaig obrir horitzons cap a altres balls. Llavors vaig descobrir el tango. El van seguir el foxtrot i el merengue.
D’aquest últim el que el fa un ball especial no són els moviments en sí ni la
música, el que fa que sigui un dels meus preferits només succeeix quan el ballo
amb el meu pare. La complicitat i felicitat que desprèn quan el ballo amb ell no
canvia ni per 15 anys que hagin passat des de la primera vegada.
En aquella època, solies posar en pràctica l’après
a classe en balls fora de l’escola?
No gaire, la veritat . Quan els meus pares es trobaven amb els amics
per anar a ballar al “Centro Asturiano” de Passeig de Gràcia, de tant en tant
els acompanyava. No recordo massa el lloc però de passar-m’ho bé sí que ho tinc
present, tant em feia si ballava un rock, un bolero o un swing. Ho percebia com
un privilegi perquè anava a “llocs de grans”. En alguna altre ocasió, si el meu
pare no podia anar a la classe (després que jo comences a ballar, ells també es
van animar amb els balls de saló però amb un grup d’amics, sense anar a una escola
de ball), llavors, jo feia de noi per la meva mare. I sinó, com tothom, a les festes del poble
amb els pasdobles i, a les bodes, batejos i comunions.
Vas estar fent classes a Bailongu fins als 14 anys
on vas acabar tots els cursos de Balls de saló que es feien en aquella època, i
ara fa 2 anys has tornat a Bailongu per reprendre les classes amb nosaltres.
Has ballat durant aquests 9 anys?
Ballar he ballat força i sempre que podia aprofitava
la ocasió, ja fos a casa, a les festes de barri, amb els amics (alguns, ja que
no tots els agrada ballar)... però sense
anar a acadèmies ni practicant el que havia après. I els balls de saló es van
quedar en un segon plà, malauradament. Us imagineu a algú ballant House o Ska
en un Salsongu? Seria força xocant. Doncs a mi era el que em passava aleshores.
Penseu que quan vaig acabar tots els cursos va coincidir amb la època de
“començar a sortir” amb la colla. Tot i que intentava colar passos de rumba o
cha-cha en les cançons més paxangueres,
no era el que podia ballar a la discoteca.
Al mateix temps compaginava l’esplai, com a monitora i
els assajos de teatre que fèiem amb un grup els dissabtes al matí a més dels
estudis. Encara que vaig fer algun taller de dansa del ventre i balls africans,
no em quedava massa temps per dedicar-lo al ball, almenys no com ara.
Que sents quan balles? Que representa el ball a la teva vida?
Quan ballo hi ha tot un conjunt d’emocions intenses que conflueixen entre elles portant-me a un estat de felicitat general. Ballar fa que desconnecti d’un dia dur, dels maldecaps, em permet escoltar el meu cos, “desencartonar-lo”, exercitar-lo i fa que tingui tots els sentits alerta. A més, m’ha permès conèixer persones meravelloses. Per tant, ballar és una necessitat vital i social que he incorporat en el meu dia a dia.
Com recomanaries el ball a algú que mai ho ha provat?
D’entrada, hi ha d’haver una motivació, alguna cosa que auditivament i visualment li cridi l’atenció. A partir d’aquí, l’animaria a participar en les trobades que es fan tot sovint pel barri i festes majors, sigui com a espectador i/o llançant-se a provar-ho per establir un primer contacte amb el ball i trencar el gel. També està la opció de fer algun taller curt en escoles de ball i centres cívics.
Ha estat un plaer entrevistar-te, t'agradaria afegir alguna cosa més?
Agrair a totes aquelles persones que d’alguna manera han fet, fan i faran possible que les ganes de seguir ballant i descobrir-ne més segueixi creixent.
I no dubto que en aquest aspecte Bailongu hi tindrà molt a veure encara!
