“on em deixen, on em ve de gust, on m’agrada”
Aficionada a la música, al cinema, a fer ganxet, a la lectura, a passejar, al submarinisme....Tots els que la coneixem coincidim en que és una persona que transmet bones vibracions, alegria, energia i bon rotllo.
Ella diu, que la superació dels nostres límits nomes depèn de la llibertat que ens donem a nosaltres mateixos, per aprendre hem de tenir paciència, observar-nos, no jutjar-nos i valorar el que ja tenim après i continuar endavant.
Com és que vas triar el camí del ball des de tan jove? Vens d’una família amb tradició?
A casa meva hi ha amor per les arts. El meu germà és cantant d’òpera i violinista.
De ben petits ens van transmetre passió per l’art, i com que veien que jo era molt activa van decidir que la dansa seria una bona sortida a l’energia desbordant. Amb els anys vaig anar veient que se’m donava be i que m’agradava, així que vaig continuar-hi.
Com recordes els teus primers anys a les acadèmies de ball?
Doncs molt divertits i al mateix temps molt durs. La dansa clàssica és una disciplina que et demana molt, moltes hores, molta concentració. Vaig tenir la sort de tenir unes companyes fantàstiques amb les quals ens recolzàvem en els moments difícils: exàmens, concursos, exhibicions.
En el meu cas era tot bastant especial, perquè malgrat ballar bé, la meva actitud diguéssim que no era de ballarina, era més “salvatge” que les meves companyes, però al mateix temps això també em donava una altra perspectiva de l’art, sempre intentava sortir dels paràmetres establerts.
La dansa em va ensenyar molt, però també em va treure hores de joc. Ara intento trobar-les per compensar. (somriure)
Va ser molt complicat per a una adolescent, amb tot el que això comporta, acabar la carrera de dansa clàssica i compaginar-ho amb estudis, amics,…?
Realment va ser complicat. A d’institut no s’entenia que jo prioritzés la dansa en comptes dels estudis, però treia bones notes i això els hi creava cert conflicte a l’hora d’abordar el tema. I amb els amics doncs era complicat. Les hores per sortir eren majoritàriament per estudiar, encara que intentava fer-ho per no tornar-me boja.
Realment va ser una època amb molt d’estres.
Un cop vas acabar els estudis de dansa que és el que et va portar a estudiar altres variants com el circ o el teatre?
Realment va ser per una petita desgràcia. Em vaig lesionar l’abductor esquerra, i vaig haver de deixar la dansa clàssica.
Llavors em vaig haver de plantejar altres opcions que s’aproximessin a la dansa. Vaig fer una mica de teatre i una amiga em va connectar al món del circ, on em vaig posar a fer de clown on m’ho passava literalment teta.
Penso que un artista s’ha d’alimentar d’altres matèries, per evolucionar, per tenir altres perspectives i no deixar de formar-se. Sempre hi ha coses noves per descobrir.
Com es que vas decidir anar a estudiar danses tradicionals a l’Índia?
Amb una amiga volíem marxar a estudiar fora un temps, i justament quan estàvem pensant on anar, una amiga ens va presentar la seva professora (Guru) de l’Índia durant uns intensius de ball, i de seguida varem decidir que marxàvem cap allà.
Com va ser el teu primer contacte amb el món del Bollywood i que és el que et va cridar l’atenció?
Quan vaig marxar a l’Índia per tercer any vaig conèixer una noia francesa que estudiava al mateix centre que jo, a Kalatalangini (Chereturutti), i em va convidar a passar uns dies a Mumbai on ella estava vivint. Vaig conèixer algunes persones del món cinematogràfic i vaig fer algun càsting.
Quan vaig tornar a Barcelona, al cap d’un mes més o menys, vaig rebre una trucada de la meva amiga francesa dient-me que si volia anar a ballar ja que la seva mànager estava interessada en mi. Dit i fet, en 15 dies rebia el visat, em comprava el bitllet d’avió i marxava cap allà a treballar amb contracte durant 6 mesos.
Una de les coses que més m’impactava era la riquesa econòmica que es movia en contrast amb la pobresa que es pot arribar a veure a l’Índia. Era un món a part, ple de súper stars, amb molts diners, glamour, a vegades poc conscients de que a fora hi passaven coses totalment diferents.
Al mateix temps era impressionant veure la quantitat de feina que hi havia, constantment es feien rodatges i si volies podies treballar cada dia, això si un munt d’hores i amb una calor insuportable. Allà vaig entendre perquè als vídeos de Bollywood sempre volen els cabells i la roba… pels macro ventiladors que tenen, perquè la gent que treballa no es mori de calor.
Suposo que va ser una aventura inoblidable. Quins records en tens?
Tinc tants records que a dia d’avui encara hi ha coses que no he paït del tot, de tant en tant apareix alguna imatge de moments que s’havien quedat enterrats en la meva memòria i que van aflorant lentament.
Recordo molt vivament l’olor que vaig sentir només arribar a l’aeroport de Delhi la primera vegada, una barreja entre encens i olor d’hospital, i només sortit al carrer un munt d’indis reclamant la teva atenció per pujar al seu taxi.
També recordo el tren de 3 dies de durada fins arribar a l’escola de dansa, que estava a l’altra punta del país, i nomes arribar una vaga de taxis…. no enteníem res la meva amiga i jo. Finalment bamp trobar un taxi, i després de fer
I bé, molts més records que amb estades de 6 mesos durant 3 anys doncs va ser una no parar.
Que representa actualment el Bollywood a la teva vida? Com li explicaries a algú que no ho coneix el que trobaria si ho provés?
Actualment forma una part molt important, l’Índia és un país apassionant i m’encanta poder transmetre la seva cultura a través de la dansa a la gent d’aquí. Em fa connectar amb la meva alegria dia a dia, a les classes i als espectacles.
Hi trobaran l’alegria de la qual et parlo, el respecte per un mateix, pel seu cos, la varietat musical i de moviment que ens ofereix aquesta dansa. I evidentment la comunicació amb el grup i l’energia d’entrega a l’hora de ballar.
Ha estat un plaer realitzar-te aquesta entrevista, t’agradaria afegir alguna cosa més?
Per mi també ha estat un plaer. Potser sona una mica tòpic, però està bé tenir present que la dansa Bollywood ve d’on ve i que tot hi que ens aporti alegria i força també té un rere fons cultural a tenir en compte, no es pot saber blanc sense el negre.
